El Mon Repòs de Joaquim Torres García, una llar noucentista per a Manolita Piña / Mireia Freixa
Freixa i Serra, Mireia


En: Terme : Revista d'Història i Pensament. Terrassa, núm. 36 (desembre 2021), p. 238-255 : il. (Miscel·lània) 
Número monogràfic: Sobreviure a una pandèmia. Notes. Resums en català i anglès.

Mon Repòs, la casa que es va construir Torres García a Terrassa per viure amb la seva família, l'any 1914, i on va residir fins a la tardor de 1917, representa un moment clau per entendre la seva etapa catalana, quan l'artista estava immers en la cultura clàssica. En aquest escrit ens proposem descriure i interpretar les pintures murals que decoraven la lluerna central, i destacar la influència que va tenir el seu cunyat i pedagog Pere Moles en el programa iconogràfic i en la selecció dels aforismes que les acompanyen. La construcció de la casa i el seu parament el volem presentar com un homenatge a la seva esposa, la gravadora Manolita Peña Rubíes.

La Ciutat del Modernisme : entre la tradició i el batec cosmopolita / Mireia Freixa
Freixa i Serra, Mireia


En: 233219 Atles MUHBA d'història de Barcelona. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2023

El Naixement d'una ciutat : Josep Roca i Bros, o el perfil de una ciutat : Figueres, una imatge urbana a mitjans del segle XIX : el naixement d'una ciutat abans de ser una ciutat / Alfons J. Martínez i Puig ; [dirigida per Mireia Freixa Serra]
Martínez i Puig, Alfons


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2016
Dirigida per: Freixa Serra, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2015
467 p. : il. col., plàn. + 1 disc òptic (CD-ROM)
També disponible la versió en línia. Bibliografia. Annex documental. Text en català; annex documental en castellà.

La creació de la ciutat de Figueres, neix urbanísticament parlant durant el segle XIX, concretament durant la segona meitat del XIX gràcies a la feina d'un arquitecte municipal: Josep Roca i Bros. Figueres, venia d'unes èpoques de progrés econòmic i social però no s'havia planejat la seva transformació en ciutat, sinó que havia anat creixent com un poble gran, amb carrers més llargs però estrets, amb un eixample insuficient i amb problemes orogràfics com la Ribera que partia Figueres en dos, o la manca d'espais oberts i carrers amples, així com una planificació que combinés l'estètica, la racionalitat i el creixement a mig i llarg termini. Roca i Bros aconsegueix nous espais oberts a la ciutat, alguns d'ells venen donats per la cobertura de la riera i l'aparició de la Rambla o la Plaça de la Palmera, la qual cosa permet pensar que aquest arquitecte té una visió social de l'espai públic i una consciència de què la seva obra ha de perdurar. Tot plegat dins l'elegància del neoclassicisme que es manté, trobant-se en mestres d'obres posteriors per conservar una determinada imatge de ciutat pensada per Roca i Bros a mitjans del segle XIX. Josep Roca i Bros, estarà també dins del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit, la qual cosa li dóna un control i coneixement del territori ampli, i contribueix al creixement de Figueres amb la instal·lació de serveis com l'aigua potable. Tanmateix, els nombrosos plànols de població permeten veure l'evolució urbana de Figueres al llarg de més d'una dècada.

La Historia General del Arte de l'editorial / Mireia Freixa
Freixa i Serra, Mireia


En: 216904 II Simposi Lluís Domènech i Montaner : ponències. Canet de Mar : Centre d'Estudis Lluís Domènech i Montaner, 2020

II Simposi Lluís Domènech i Montaner : ponències / Mireia Freixa, Vicente de la Fuente Bermúdez, Antonio Sama García, Jordi Casassas, Maria Manadé, Miquel Terreu Gascón

Simposi Lluís Domènech i Montaner (2n : 2019 : Canet de Mar )


Canet de Mar : Centre d'Estudis Lluís Domènech i Montaner, 2020
204 p. : il., map., taules, plàn. ; 20 cm
ISBN 9788494923050

El II Simposi Lluís Domènech i Montaner neix amb l'objectiu d'aprofundir en la vida i obra de l'arquitecte, polític i intel·lectual Lluís Domènech i Montaner, un dels personatges més determinants de la Catalunya de finals del XIX i d'inicis del XX. Amb una periodicitat biennal i amb caràcter itinerant, el Simposi pretén esdevenir un punt de trobada i comunicació entre investigadors, agents i institucions interessades en el llegat domenequià. Aquest volum recull totes les ponències que s'hi van presentar.


Conté:
- 218180  Freixa i Serra. Mireia. La Historia General del Arte de l'editorial.
- 218181  Fuente Bermúdez. Vicente de la. El Fons fotogràfic de Domènech i Montaner a l'Arxiu Municipal de Canet de Mar.
- 218182  Sama García. Antonio. Reivindicación de los Condes de Barcelona. Proyectos funerarios de Lluis Domènech i Montaner en ocasión de la restauración del Monasterio de Ripoll.
- 218183  Adzerias i Saperas. Maria. Domènech i Montaner amb el cap, el cor i les mans.
- 218184  Casassas i Ymbert. Jordi. Lluís Domènech i Montaner i l'Ateneu Barcelonès.
- 218185  Manadé i Palau. Maria. L'Heràldica com a símbol de l'obra de Lluís Domènech i Montaner.
- 218186  Terreu Gascón. Miquel. El Procés de catalogació i digitalització dels plànols de la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
- 218187   Santa Florentina: un castell medieval projectat per Domènech i Montaner al tombant del segle XX.

La Impremta Oliva de Vilanova : les arts del llibre a Catalunya entre el modernisme i la Guerra Civil [Microforma] / Santi Barjau Rico; dirigida per Mireia Freixa Serra
Barjau i Rico, Santi


Barcelona : Publicacions Universitat de Barcelona, 1995
Dirigida per: Freixa Serra, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 1995
2 microfitxes ; 11 * 15 cm + 1 fullet (12 p. ; 16 cm) (Tesis doctorals microfitxades, 3891) 
Bibliografia. Inclou apèndix documental. Text en català, resum en català i anglès.

La Influència de l'art català sobre Picasso a través de dues generacions : Santiago Rusiñol i Isidre Nonell com a paradigmes (1897-1904) [Fitxer informàtic] / Eduard Vallès ; [dirigida per Mireia Freixa]
Vallès, Eduard


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2020
Dirigida per: Freixa, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2016
1 recurs electrònic (427 p.)

Aquesta tesi tracta sobre la influència que l'art català va exercir sobre Picasso durant els anys que aquest artista va residir a Catalunya. Aquesta influència no es planteja en abstracte sinó que es vehicula a través d'un parell d'artistes concrets, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell. La tria és deguda a que van ser els artistes més representatius de les dues generacions amb les que es relacionà Picasso. Santiago Rusiñol pertanyia a la vella generació modernista, de la que era el principal referent. Isidre Nonell, sense ser un líder en sentit estricte, va ser l'artista més emblemàtic de la següent generació, que suposava un trencament respecte als postulats de la generació que representava Rusiñol, de manera que Picasso va evolucionar de la primera cap a la segona. El motiu d'escollir aquests dos artistes és degut a que responen a la condició de "paradigmes", no només perque entre tots dos abasten bona part dels registres de l'art català del seu temps, sinó per que en alguns casos fins i tot en són els capdavanters. La recerca s'ha centrat en els diversos nivells d'influència possibles, des de l'exercit pels mateixos artistes de forma directa, fins els que, de manera el·líptica, provenen de les propostes o dicursos que tots dos representaven. Això donarà lloc a que s'eixampli el camp d'estudi, per porositat, cap a altres artistes que puntualment van intersseccionar amb Rusiñol o Nonell i que, d'una u altra manera, van influir sobre l'obra picassiana. Aquesta recerca s'ha realitzat, bàsicament, en base al mètode formal i a l'iconogràfic, en el ben entès que s'ha comparat l'obra dels tres artistes. Tot plegat ha permès descobrir noves influències i, de retruc, noves lectures de l'obra de joventut de Picasso. Però les influències sobre Picasso tenen gairebé sempre una naturalesa multidireccional i, quan es produeixen, no sempre resulten explícites atès que Picasso normalment el·ludeix la còpia directa i empra formes d'apropiació més subtils, que també consignem en aquesta tesi. Si bé és coneguda la vinculació de Picasso amb l'art català durant els seus anys barcelonins, a dia d'avui no s'havia analitzat amb tanta profunditat la incidència de dues personalitats com Rusiñol o Nonell sobre l'obra picassiana. Malgrat que aquesta tesi estableix una comparativa entre Picasso i dos artistes concrets, l'objectiu final resideix en elaborar un discurs unitari per agragació dels dos cossos teòrics. En definitiva, demostrar com la influència de l'art català sobre Picasso no només fou una realitat sinó que va tenir lloc a través dels seus principals representants i en un grau d'intensitat inconegut fins a dia d'avui.

Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936) [Fitxer informàtic] / Clara Beltrán Català ; [dirigida per: Mireia Freixa, Teresa Montserrat Sala]
Beltrán Catalán, Clara


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2020
Dirigida per: Freixa, Mireia; Sala, Teresa M.. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2020
1 recurs electrònic (1362 p.)

El tema d'estudi de la present Tesi Doctoral se centra en la faceta de pintor-escenògraf d'Oleguer Junyent i Sans (Barcelona, 1876-1956), artista català que es va endinsar en múltiples camps, perquè va ser, a més, un destacat il·lustrador, pintor de cavallet, decorador, col·leccionista, antiquari, fotògraf amateur i viatger cosmopolita de la Barcelona de la primera meitat del segle XX. De totes les activitats a les quals es va consagrar, una de les principals i que li va procurar majors èxits i reconeixement professional va ser l'escenografia. No en va, va ser un dels principals exponents de l'Escola Catalana d'Escenografia Realista, juntament amb Maurici Vilomara, Fèlix Urgellès, Miquel Moragas i Salvador Alarma, entre altres, continuadors tots ells del deixant del fundador d'aquesta: Francesc Soler i Rovirosa. La Tesi se centra en reconstruir la seva trajectòria professional en aquest camp i a analitzar l'evolució que va experimentar la seva obra des dels seus inicis, en els quals va romandre fidel a l'escola tradicional en la qual es va formar, fins als seus últims treballs, en els quals s'aprecien connexions amb tendències escenogràfiques més avantguardistes. El marc cronològic en el qual ens movem, per tant, és el que abasta aquesta trajectòria, des del seu debut en 1899 treballant als ordes d'Adrià Gual, fins a l'última escenografia que va realitzar en 1933 per al Gran Teatre del Liceu. Abans d'endinsar-nos en la trajectòria escenogràfica com a tal de Junyent, presentem el context de l'escenografia a la Barcelona del moment, abordant, entre altres aspectes, quin era el procediment seguit per a crear les escenografies, com s'organitzaven els tallers, i les eines i materials que empraven els escenògrafs en les seves creacions. Ens referim, al seu torn, als diferents agents que, al costat dels escenògrafs, col·laboraven en la presentació escènica de la representació. També prestem una especial atenció al viatge que va emprendre en 1908, en el qual va recórrer el món i va trobar nombroses fonts d'inspiració per a les creacions que va dur a terme al seu retorn. Finalment, posem l'accent en els seus projectes escenogràfics fora dels escenaris teatrals, a través de l'estudi de dos casos paradigmàtics: la seva participació en l'Exposició Internacional de Barcelona (1929) i els projectes decoratius que va dur a terme per a diferents balls de carnestoltes del Real Cercle Artístic, entitat a la qual va estar vinculat tota la seva vida. La Tesi inclou un volum complementari consistent en un "repertori d'escenografies teatrals" o catàleg en el qual es reuneixen les fitxes de totes aquelles produccions en les quals va treballar Junyent i que hem pogut identificar. Aquest repertori, a més de constituir un compendi minuciós del corpus complet de l'obra escenogràfica teatral de Junyent, és una eina indispensable per a poder dur a terme el seguiment de tots els treballs que analitzem en la Tesi.

Teoria i historiografia de l'art a la Catalunya del segle XIX / Guillem Tarragó Valverde ; pròleg de Mireia Freixa
Tarragó Valverde, Guillem


Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
200 p. ; 22 cm (Textos i estudis de cultura catalana, 227) 
ISBN 9788491910329

La teoria i la historiografia de l'art són disciplines que cal tractar conjuntament, ja que una no pot explicar-se sense l'altra. Teoria i historiografia de l'art a la Catalunya del segle XIX dona una visió panoràmica d'aquestes dues especialitats, àmpliament estudiades als Estats Units i a Europa, però només tractades de manera fragmentària a Catalunya. El llibre que tens entre les mans analitza les obres dels principals historiadors de l'art catalans del segle XIX, especialment aquells que la literatura havia oblidat. Per fer-ho, té en consideració els fonaments teòrics i metodològics sota els quals els artígrafs van concebre els seus textos, de manera que aquí no s'hi trobarà l'enumeració dels seus encerts o desencerts, sinó un examen exhaustiu del procés que va seguir la història de l'art per convertir-se en una ciència. (Editorial).

La Casa noucentista : arquitectura unifamiliar a Catalunya (1913-1932) = The Noucentista house : single family architecture in Catalonia (1913-1932) / edició de: Jordi Falgàs, Mercè Vidal i Jansà ; textos de: Jordi Falgàs, Mireia Freixa, Rosa M. Gil i Tort, Raquel Lacuesta, [et al.]



Girona : Fundació Rafael Masó, Úrsula Llibres
207 p. : il. col., plàn. ; 16 * 16 cm
Aquest catàleg acompanya l'exposició "La Casa noucentista: arquitectura unifamiliar a Catalunya (1913-1932)", organitzada per la Fundació Rafael Masó, que s'ha presentat a la Casa Masó de Girona i a diferents seus del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya els anys 2018 i 2019". Bibliografia. Conté: Casa Masramon; Torre Amatller; Casa Freixa; Mas Rusquelles; Torre Nova de la Coromina; Casa Antoni Carbó; Casa Lluís Guarro; Casa Adolf Florensa; Senya Blanca; Xalet Assumpció Tey; Torre Ramon Puig i Giralt; Casa Saladrigas; Ca L'Oromí; Torre Solanas; Casa del director de la Clínica Mental de Torreribera; Can Soliguer; Villa Teresita; Vil·la Antònia. Text en català i anglès.
ISBN 9788494641749

El Mètode projectual en l'arquitectura moderna catalana : del mestre d'obres al GATCPAC [Fitxer informàtic] / Jordi Sans Casanovas ; [dirigida per: Mireia Freixa, Mercè Vidal Jansà]
Sans Casanovas, Jordi


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2017
Dirigida per: Freixa i Serra, Mireia; Vidal i Jansà, Mercè. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2017
1 recurs electrònic (368 p.)

Aquest estudi planteja que l'arribada de la modernitat a l'arquitectura catalana va consistir principalment en un canvi metodològic en la manera de dissenyar. Per demostrar-ho examina la metodologia de disseny de l'habitatge plurifamiliar a Barcelona entre els anys 1875 i 1936 a partir dels expedients d'obra dels fons documentals particulars de vint-i-nou arquitectes. La transformació en la metodologia de disseny es dona principalment per quatre factors: l'arribada de la reproductibilitat tècnica dels plànols, la configuració del sistema de notació arquitectònica, la concepció de l'edifici com a sistema i, finalment, la consolidació del plànol i el projecte com a formats de referència. Aquests factors impliquen la transformació del mètode tipològic, el qual es caracteritza pel disseny fet entre l'estudi i l'obra, l'ús de models preestablerts per la tradició local i l'ús de l'oralitat com a eina principal de treball, en el mètode projectual, el qual es caracteritza pel disseny integral a l'estudi, el projecte com a horitzó de treball i l'ús del dibuix i el llenguatge visual com a eina heurística, analítica i comunicativa. Aquesta transformació metodològica implica el pas d'una cultura de l'arquitectura oral a una cultura de l'arquitectura dibuixada on el dibuix i el llenguatge visual assumeixen gradualment totes les facetes del disseny i no només contribueixen a definir la pròpia idea de disseny sinó que transformen radicalment la forma de pensar l'arquitectura pel que fa a dinàmiques cognitives, socials i econòmiques. Les noves dinàmiques es caracteritzaran per la jerarquització, l'anàlisi, la simplificació, la prefiguració, l'abstracció, la imposició individual, la professió liberal, la internacionalització, l'abstracció visual, la resolució de problemes, el finalisme i l'apriorisme. La transformació radical del mètode de disseny i la instauració del mètode projectual és una aportació genuïna de la modernitat en arquitectura que convida a definir i a jutjar sota nous paràmetres el llegat material i discursiu de l'arquitectura moderna.

La editorial Montaner y Simón (1868-1981) : el esplendor del libro industrial ilustrado (1868-1922) [Fitxer informàtic] / Laura Bellver Poissenot ; [dirigida per: Mireia Freixa]
Bellver Poissenot, Laura


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2017
Dirigida per: Freixa i Serra, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2017
1 recurs electrònic (507 p.)

Montaner i Simón, que va iniciar la seva activitat editorial a mitjan segle XIX, va ser pionera en la publicació d'obres luxoses en format monumental, tant de caràcter científic com d'història, grans clàssics de la literatura universal i narrativa contemporània. Totes elles editades amb la màxima cura en el disseny i utilitzant per a la seva il·lustració els avanços tecnològics més capdavanters que les Arts gràfiques industrials del moment van proporcionar al sector editorial. Per al seu catàleg va comptar amb els autors nacionals més prestigiosos de l'època i va traduir la literatura estrangera que el públic de llengua castellana anhelava conèixer. Des de 1868 i al llarg del segle XX, Montaner i Simón va ser considerada una de les majors editorials barcelonines i es va guanyar el reconeixement de tots els estaments intel·lectuals, socials i polítics, aquí i més enllà de les nostres fronteres: en la resta d'Espanya i als països hispanoamericans. Montaner i Simón va ser, sens dubte, una de les editorials més influents de la nostra història cultural, que va saber anticipar-se als temps i ser innovadora en formes i continguts, aportant a la nostra societat tota la riquesa artística i literària que marcaven els corrents de la resta d'Europa .

La Historiografia de l'Art a Catalunya durant el segle XIX : fonaments teòrics i canvis metodològics [Fitxer informàtic] / Guillem Tarragó Valverde ; [dirigida per: Mireia Freixa]
Tarragó Valverde, Guillem


[Barcelona] : Universitat de Barcelona, 2017
Dirigida per: Freixa i Serra, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2017
1 recurs electrònic (415 p.)

Aquesta tesi doctoral analitza els fonaments teòrics i els canvis metodològics que va experimentar la historiografia de l'art catalana durant el segle XIX. L'objectiu que s'ha perseguit ha estat el de comprendre i raonar la base teòrica i metodològica de la historiografia artística, de manera que l'interès no ha recaigut en les troballes o les dades aportades per la historiografia, sinó que en la descripció de la ideologia artística o filosòfica que explica els canvis metodològics ocorreguts durant el període comprès en aquest estudi. Una de les principals conclusions a les quals hem arribat és la de trobar en Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 - Barcelona, 1883) el punt clau en el desenvolupament de la historiografia de l'art a Catalunya. La base del seu pensament historiogràfic és la hibridació entre idealisme i positivisme. Idealisme en la concepció de la naturalesa de l'art; positivisme en el relat historiogràfic, extret de les premisses dels arqueòlegs francesos. Idealisme en l'estructura de la matèria d'estudi; positivisme en l'interès per les circumstàncies materials i pels canvis formals del desenvolupament estilístic. Es deu a Milà el canvi d'interpretació dels monuments entre el primer i el segon volum de Catalunya als Recuerdos y Bellezas de España, obra de Pau Piferrer (Barcelona, 1818 - 1848). L'abandonament de certes teories de tall literari i l'aplicació de coneixements arqueològics combinada amb l'imaginari natzarè revelen una nova perspectiva, sens dubte provinent de Milà, que serà instituïda a la càtedra de "Teoria i Història de les Belles Arts" durant bona part del segle XIX gràcies al mateix Milà i a José de Manjarrés (Barcelona, 1816 - 1880), qui materialitzarà la proposta milaniana en diverses obres i en les seves classes a l'Acadèmia de Belles Arts. També perviu aquest sistema en les classes de Francesc Miquel i Badia (Barcelona 1840 - 1899) i en les de l'arquitecte Elies Rogent (Barcelona,1821 - 1897). D'altra banda, Udo Kultermann parla de la "historia del arte del realismo" fonamentant- se en una nova prespectiva historiogràfica més desapassionada i nascuda de les concepcions de John Ruskin, Hippolyte Taine, Anton Springer, Gottfried Semper, Eugène Viollet-le-Duc, etc. A Catalunya, hem vist com a partir dels anys seixanta alguns d'aquests noms influenciaven els nostres autors i com aquest canvi de perspectiva teòrica es donava en la historiografia artística, de manera que no sembla forassenyat parlar, també a Catalunya, d'una història de l'art del realisme per fer notar així els canvis metodològics que van tenir lloc en el període al qual ens referim. Perquè efectivament, la concepció de la història, especialment la de l'art, com a reconstitució o matèria útil per a l'art del present, la perseverança en descobrir la les particularitats contextuals a partir de les obres d'art que defensava Taine i en part Semper apareixen en Fontanals del Castillo i en Domènech i Montaner. Tanmateix, hem optat per l'etiqueta terminològica de "segon positivisme" perquè tampoc podem dir que haguem observat que els fonaments teòrics de la historiografia de l'art d'aquest període provinguin enterament de la reflexió artística, sinó que en molts casos els podem rescatar d'anys anteriors.

Higiene y confort en los interiores domésticos del Eixample de Barcelona (1888-1917) [Fitxer informàtic] / Pilar Cano Rojas ; [dirigida per Mireia Freixa]
Cano Rojas, Pilar


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2016
Dirigida per: Freixa Serra, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2016
1 recurs electrònic (703 p.)

Aquesta tesi doctoral atén la identificació de les diferents mesures d'higiene i confort que es van practicar en els interiors domèstics de l'Eixample de Barcelona entre 1888 i 1917, i la determinació del grau i manera en el qual aquestes es van implementar. Per abordar dita comesa aquesta tesi s'estructura en dues parts. La primera part, estableix el marc teòric i metodològic amb el qual es durà a terme la recerca. Aquí s'analitzen els vessants historiogràfics habituals en l'estudi dels interiors domèstics, així com l'estat de la qüestió dels interiors del modernisme i, en tercer lloc, es proposa una metodologia basada als canals de mediació com a eina interpretativa a l'hora d'analitzar plànols d'habitatge. La segona part de la tesi aborda directament en què va consistir i com es va dur a terme aquesta implantació d'higiene i confort en els interiors. En primer lloc, s'estudia la predisposició de l'Ajuntament de Barcelona per dotar d'higiene als habitatges de l'Eixample. En segon lloc, s'aborda la mediació d'higiene i confort exercida als canals de mediació dels professionals de la construcció (llibres d'arquitectura pràctica i revistes d'arquitectura). En tercer lloc, es tracta la mediació d'higiene i confort instruïda a les mestresses de casa, a través dels manuals d'economia domèstica i les revistes especialitzades en la llar. I, en últim lloc, s'analitza la implantació d'higiene i confort en 175 plànols d'habitatges construïts en l'Eixample entre 1888 i 1917. Aquesta implantació s'interpreta localitzant 16 paràmetres d'higiene i confort en els plànols d'habitatges. Els paràmetres es relacionen amb categories de Ventilació, Sanejament, Distribució espacial i Calefacció. Aquests paràmetres han estat extrets dels valors d'higiene i confort despresos dels diversos canals de mediació consultats. Com a resultat, s'han classificat tres grups d'habitatges segons el grau d'higiene i confort aconseguit: Habitabilitat precària (interiors amb baixes condicions d'higiene i confort), Habitabilitat digna (interiors amb condicions mitjanes d'higiene i confort) i Habitabilitat luxosa (interiors amb altes condicions d'higiene i confort). L'interès d'aquesta tesi radica en l'aprofundiment del coneixement sobre la consecució d'higiene i confort en els interiors domèstics de l'Eixample finisecular. No solament en la realitat construïda, sinó també en el despertar de les empreses locals dedicades a aquest sector i en el canvi de la mentalitat ciutadana per aconseguir habitatges més salubres i confortables.

El Naixement d'una ciutat : Josep Roca i Bros, o el perfil de una ciutat : Figueres, una imatge urbana a mitjans del segle XIX : el naixement d'una ciutat abans de ser una ciutat [Fitxer informàtic] / Alfons J. Martínez i Puig ; [dirigida per Mireia Freixa Serra]
Martínez i Puig, Alfons


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2016
Dirigida per: Freixa Serra, Mireia. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2015
1 recurs electrònic (487 p.)

La creació de la ciutat de Figueres, neix urbanísticament parlant durant el segle XIX, concretament durant la segona meitat del XIX gràcies a la feina d'un arquitecte municipal: Josep Roca i Bros. Figueres, venia d'unes èpoques de progrés econòmic i social però no s'havia planejat la seva transformació en ciutat, sinó que havia anat creixent com un poble gran, amb carrers més llargs però estrets, amb un eixample insuficient i amb problemes orogràfics com la Ribera que partia Figueres en dos, o la manca d'espais oberts i carrers amples, així com una planificació que combinés l'estètica, la racionalitat i el creixement a mig i llarg termini. Roca i Bros aconsegueix nous espais oberts a la ciutat, alguns d'ells venen donats per la cobertura de la riera i l'aparició de la Rambla o la Plaça de la Palmera, la qual cosa permet pensar que aquest arquitecte té una visió social de l'espai públic i una consciència de què la seva obra ha de perdurar. Tot plegat dins l'elegància del neoclassicisme que es manté, trobant-se en mestres d'obres posteriors per conservar una determinada imatge de ciutat pensada per Roca i Bros a mitjans del segle XIX. Josep Roca i Bros, estarà també dins del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit, la qual cosa li dóna un control i coneixement del territori ampli, i contribueix al creixement de Figueres amb la instal·lació de serveis com l'aigua potable. Tanmateix, els nombrosos plànols de població permeten veure l'evolució urbana de Figueres al llarg de més d'una dècada.

Joan Rubió i Bellver : arquitecte modernista / [directors de l'edició: Manuel Solà-Morales Rubió, Montse Lavado, Mireia Freixa]



[Barcelona] : Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, COAC : Col·legi Major Ramon Llull, Universitat de Barcelona, DL 2007
160 p. : il. ; 22 * 24 cm + 1 llibre (59 p. :il. ; 22 cm)
Facsímil, Barcelona : Tall. tip. J. Bartra Laborde, 1912. Referències bibliogràfiques. Amb: "La Catedral de Mallorca : conferencia dada con motivo de la excursión oficial de la Asociación de Arquitectos de Cataluña / por Juan Rubió y Bellver". Text en català, amb un capítol en castellà.
ISBN 9788496842120

Salvador Sanpere i Miquel i els pintors primitius catalans. La descoberta de les pintures de la cel·la de Sant Miquel del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes / Mireia Freixa
Freixa i Serra, Mireia


En: Barcelona quaderns d'història. Barcelona, núm. 20 (2014) , p. 271-272 (Comunicacions. Resums, II) 
Número monogràfic: Recurs al passat i modalitats historiogràfiques a Barcelona. Conté resum de la comunicació.

La Casa Granell de la Gran Via de Barcelona / Mireia Freixa Serra
Freixa i Serra, Mireia


Barcelona : Fundació Restaura, DL 2004
151 p. ; 30 cm

George R. Collins i els Amics de Gaudí USA / Mireia Freixa
Freixa i Serra, Mireia


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 408 (gener 2015), p. 36-41 : il. (Focus) 
Notes.

George R. Collins (1917-1993), professor de la Universitat Columbia a Nova York i un dels més imporðtants historiadors de l'arquitectura occidental contemporània, va dedicar una part important de la seva recerca a fer estudis pioners sobre Antoni Gaudí i el modernisme català.

"Miquel Àngel a Terrassa", un projecte cultural del noucentisme / Mireia Freixa, Miquel Freixa
Freixa i Serra, Mireia


En: Terme : Revista d'Història. Terrassa, núm. 28 (novembre 2013), p. 89-100 : il. gràf. (Estudis) 
Notes. Resums en català i anglès.

Entre 1910 i 1911 es va impartir a Terrassa un cicle de conferències sobre la biografia de Miquel Àngel promogut per Eugeni d'Ors i dictat per Josep Lleonart. L'objectiu era mostrar la millor biografia del millor creador de la història com a exemple per a les noves generacions en un intent de crear una universitat popular. El model historiogràfic del curs estava inspirat en un dels capdevanters de la literatura biogràfica francesa. Romain Rolland (1866-1944).